El món real

Avui he començat a recordar el que vaig somiar ahir. I estic una mica confós, perquè el que recordo és que un dia vaig sortir de casa anant cap on treballo, al camp de futbol. I es veu que vaig xiular un penal a favor de l'equip del barri. Per tant, tots estaven satisfets de la meva acció. Els veïns del costat em saludaven, cosa que m'estranyava molt. La noia més guapa es va apropar a mi.
-Ets el millor- va dir.
-No n'hi ha per tant- vaig respondre.
-Oi tant! A seguir així!- va exclamar.
Més endavant em vaig trobar amb el veí del 358, el capellà, que em felicitaven, fins i tot, l'alcalde i els seus advocats. Tot, absolutament tot, em semblava d'un altre món, ja que sempre he estat rebutjat per ser àrbitre.
De cop i volta, vaig despertar sentint encara els aplaudiments de tots els meus admiradors. Em vaig aixecar, i vaig mirar el despertador, arribava tard a treballar.
Angoixat, vaig sortir de casa i em vaig trobar amb el meu món real. Tothom m'escridassava i em desitjava el pitjor.
Per això hauria preferit haver-me quedat al llit, o seguir sent l'àrbitre que tothom admirava.