dijous, 3 de desembre del 2015

Herència Inesperada (Premi Sambori)

El 20 d’Octubre de 1998 quan vaig néixer, tenia al meu costat a les dues persones més importants de la meva vida, el meu pare i la meva mare. Però just després de que jo naixes la mare es va començar a trobar malament un dia si i un no,  i això a casa ens va preocupar molt, ja que cada dia el seu aspecte físic empitjorava. Suposo que moltes coses jo no m’ assabentava ja que només tenia mesos, però el record que tinc a la meva ment és d’una dona bonica però molt, molt malalta.
Quan va passar un any d’aquest fets cada cop veia menys a la meva mare, perquè es passava moltíssimes hores a l’hospital.

Després de tres anys la meva mare va morir a causa del càncer. Malauradament no vaig tenir temps, ni records per compartir amb ella, ja que amb aquesta edat molt poca memòria en tens. Però encara que no la coneixia del tot bé, sé que és la millor mare del món. Lògicament després de la seva mort el meu pare es va ocupar de atendrem en tot el que necessitava. Ell fa de dues persones, almenys ho intenta, perquè ningú pot substituir a una mare i menys a la meva.
Cada dia penso com seria la meva vida al seu costat. A vegades em passen coses que potser les hauria compartit amb ella. De tant en tant, em fa vergonya preguntar al pare sobre “coses de dones”.
Quan tenia 15 anys vaig haver d’anar al metge per fer-me una revisió perquè sentia molèsties al pit dret i quan aixecava el braç em feia mal.
El metge em va dir que era un tumor però no sabia si era cancerigen, llavors em van fer moltes proves, infinites proves.

I al cap de poc temps els especialistes ens van explicar que tenia càncer del pit. La veritat és que en aquell moment em vaig quedar molt sorpresa, perquè no sabia que fer ni que dir. Però això no era tot, em tenien que treure un pit per tal que el tumor no s’expandeixi.
Al cap d’ un mes vaig sortir del quiròfan pensant que avui començava el primer dia de la resta de la meva vida o almenys del poc que em quedava.
Se que a partir d’ aquell dia tot els meus dies, tot el meu entorn canviaria, però no  tinc moltes esperances per dir que serà bo el que m’espera. Per això, intentaré fer tot el que pugui fins que el meu cos m’ho impedeixi.

Si de tot aquest aconteixement, trec la part positiva, potser és la millor herència que hagués pogut rebre de la meva mare, ja que potser demà o d’aquí un any podré gaudir tot el temps que vaig perdre, per estar amb ella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada